El turisme no és un problema recent i conjuntural. És cert que tant els mitjans de comunicació, com l’ajuntament de Barcelona, li han començat a donar importància els darrers anys, per mobilitzacions com les de la Barceloneta al 2014. Però el problema ve de lluny.

Fa 25 anys, les olimpíades varen marcar un abans i un després. Barcelona va passar de ser una ciutat model a convertir-se en una marca. És en aquesta època quan comencen les grans operacions urbanístiques, adreçades a atreure turisme i inversions.

En només vint anys, el nombre de visitants que rep Barcelona s’ha multiplicat per tres, amb un creixement aproximat del 285%. El 2015, vam arribar gairebé als 9 milions de turistes allotjats en hotels, als qual cal afegir els visitants d’un sol dia que pernocten fora de la ciutat. Hem de tenir en compte que aquest nou rècord de turistes ha de ser acollit per una població d’1,6 milions d’habitants.

I any rere any aquesta xifra s’anirà incrementant, si no ho aturem ja.

El triomfalisme que ha dominat els discursos oficials sobre el turisme comença a ser qüestionat per part de la població, que veu com els beneficis econòmics es queden en poques mans, mentre que les externalitats negatives les han d’assumir les veïnes i el medi ambient.

Així doncs, les veïnes són cada cop més conscients dels problemes que genera l’actual model turístic (no pas els turistes en sí). Es reivindica un model turístic diferent, tant en un sentit qualitatiu com quantitatiu. El mite de la turismefòbia no és més que un intent de criminalització del moviment veïnal per part delslobbies turístics i d’alguns partits polítics.

Quan parlem del benefici que aporta el turisme a la ciutat, hauríem de preguntar-nos com es reparteixen aquests diners, ja que és un exemple més dels efectes del model neoliberal, que privatitza els guanys i socialitza les pèrdues.

Per una banda, hi ha grans fortunes lligades al sector turístic, però generalment els seus beneficis es produeixen a costa de l’explotació del nostre patrimoni comú (espai públic, patrimoni arquitectònic, platges, etc). A vegades fins i tot es produeixen de manera opaca i van a parar a paradisos fiscals.

Mentre aquesta riquesa es concentra en poques mans, els perjudicis recauen sobre tota la població, que es va empobrint a causa de l’encariment de l’habitatge i els productes de primera necessitat. A més, la feina en el sector turístic és majoritàriament eventual, precària i amb salaris baixos.

La gestió públic-privada del turisme acaba beneficiant, de nou, al sector privat, que rep diners públics que es destinen a la promoció turística. Per últim, la regulació fiscal actual del turisme és insuficient i s’ha demostrat incapaç de redistribuir la riquesa de manera eficient.

Les dades sobre els beneficis del sector turístic a Barcelona xoquen frontalment amb les dades d’ocupació en el sector.

Segons dades del propi Ajuntament en el període 2011-2015 els treballadors de l’hostaleria han experimentat una pèrdua de poder adquisitiu, mentre els lobbies turístics maximitzaven els seus beneficis. A més, l’ocupació que crea el sector és estacional, precària i parcial.

A l’Estat espanyol, l’augment de l’afluència de turistes als hotels no ha portat un augment paral·lel dels llocs de treball. Entre 2008 i 2016 el nombre de visitants va augmentar prop d’un 20%, però l’ocupació tan sols va créixer un miserable 0,63%. Les xifres rècord de rendibilitat conviuen amb les condicions laborals d’extrema explotació i precarietat, tal i com han denunciat les Kellys, que cobren al voltant de 2,5€ per habitació netejada i que són un exemple de la feminització de l’explotació en el sector, però també de dignitat col·lectiva.

L’especulació turística afecta a l’habitatge en dos grans àmbits:

Per una banda, en ocupar espais que podrien anar destinats a habitatges, redueix l’oferta d’habitatges i per tant provoca un encariment dels preus i la substitució de les possibilitats d’assolir un dret pel lucre particular. Per una altra banda, en pagar-se preus molt més alts pels habitatges turístics, la resta també augmenten els preus, provocant que les veïnes hagin de marxar dels seus barris.

Per tant l’especulació turística posa en qüestió el dret a l’habitatge. Aquesta vulneració del dret a l’habitatge es dona tant en l’àmbit de la compra com del lloguer (que en 2016 va registrar rècords històrics). A més, hi ha grans diferències de preus entre barris, la qual cosa accentua la polarització i la segregació espacial per classes socials.

Segons les dades del PEUAT, en 2015 van arribar a Barcelona 30 milions de visitants anuals (comptant turistes i visitants d’un dia, com ara els creueristes).

Aquestes ràtios no són sostenibles ni des d’un punt de vista ambiental ni social.

Les conseqüències negatives de la massificació turística no provenen d’un perfil determinat de turistes (segons classe, origen, edat, etc.) sinó que es tracta d’un volum senzillament inassumible per la ciutat de 1,6 milions d’habitants. A més, no n’hi ha prou amb regular l’allotjament als barris saturats, ja que els turistes es mouen arreu de la ciutat independentment del lloc on pernocten.

La població de Barcelona és conscient que la ciutat està arribant al seu límit, i ja són majoria les veïnes que no volen més turistes (48,9%). Fins i tot els propis turistes tenen aquesta percepció: el 40% opina que hi ha massa gent per fer les visites turístiques.

El decreixement turístic és l’únic camí!